Les polítiques socials a l'Estat de Kerala

L'estat de Kerala es un petit estat del sud-oest de l'India.

Però ¿què té d'especial aquest estat?

A mode introductori us diré que l'India, es un país administrativament descentralitzat. I l'estat de Kerala, si bé és un dels estats amb menys desenvolupament econòmic d'aquest gran país asiàtic, també es un dels estats amb les polítiques socials més desenvolupades.


Els alts nivells d'educació són el millor exemple per descriure el gran èxit de les polítiques socials. En el cens que es va fer en el 2001, la tasa d'alfabetització
era del 90,92% (encara que en algunes zones del territori, el nivell més elevat està en 97,03%), mentres que la mitjana de tot el país es situava en un trist 65,38%.

Encara que no només l'educació manté a Kerala en ben lluny de la mitjana de la India; gràcies a les polítiques en salut també gaudeixen d'una major esperança de vida (en alguns casos de fins a 11 anys de diferència!).

A més, amb les polítiques socials també s'han implantat polítiques per a les dones. Això, entès dins el conjunt de l'Índia representa un gran pas endevant ja que en aquest país les dones només se centren en l'àmbit domèstic, a l'ombra d'un marit.

L'Estat de Kerala, dins el paquet de polítiques per a la dona hi ha polítiques d'educació i planificació familiar, d'assistència mèdica al part, formació laboral…

I tot això d'ón ha sortit?
Es barallen diferents hipòtesis, que combinades donarien una resposta coherent.

A nivell d'alfabetizació i escolarizació, alguns historiadors consideren que el seu origen recau en la presència en el territori dels missioners europeus del segle XIX, ja que van crear escoles i, de forma més indirecta, van provocar una reacció en les comunitats hindús, que a través de associacions de castes van començar a reivindicar el dret a l'educación.

Al finalitzar la segona guerra mundial, els malayalesos (denominació que els vé pel nom de la seva llengua: el malayalam) van sentir que tenien uns drets i que tenien el dret de protestar sobre les condicions socials i demanar que s'hi posés remei.

Amb l'evolució de les polítiques públiques va venir l'evolució de l'estat per cobrir les demandes socials. Com que cada cop els moviments socials i polítics eren més forts, el govern no va tenir cap altre opció que cedir a les demandas.

Però no és or tot el que lluu i si bé es cert que les polítiques socials han portat a Kerala en una situació social digne d'admirar, també ha portat problemes. I es que aquest model resulta insostenible, tenint en compte la pobresa de l'Estat. Això provoca un gran dilema: s'ha de mantenir un sistema de “benestar social” sense que l'estat tingui els fons necessaris? ¿Què és més necessari de construir primer, una economia sòlida o un estat del benestar?





Us recomano el llibre "El Déu de les petites coses" d'Arundhati Roy, a part de ser una història de dos germans molt ben escrita, ens ensenya elements molt característics d'aquest estat: el malayalam, el sistema de castes, la política (sobretot el comunisme), els pares missioners...

Les dones i els conflictes africans

Els conflictes hi han estat sempre. Des de temps immemorials. Des d'aquí, el món occidental veiem els problemes africans en la distancia. El que ens ensenyen a les notícies és el poc que sabem. Veiem soldats, dones i nens fugint per la carretera, mentres a les vores del camí hi han cossos.

Tot això esgarrifa. Però també es cert, que si ens fixem bé, els principals actors dels conflictes són homes. D'uns anys ençà s'està reclamant una visió feminista del conflicte. Una lectura en femení; algunes autores afirmen que si fos per les dones, no hi hauria guerres. La veritat, no sé si el nivell de pacifisme va lligat al codi xx o xy, però si que és cert que sempre es parla d'homes. Ells agafen els rifles, ells firmen els tractats, els lluiten. Però ¿i elles? Elles, a part de victimes, també són actors. Volen prendre part de les decisions polítiques. I ara se les està començant a escoltar.

Per entendre les cruentes guerres africanes, primer s'ha d'entendre la societat africana. En aquest terme, hauré de generalitzar bastant. Perquè cada grup és diferent. Però hi ha trets comuns.

Les dones, en un conflicte queden doblement discriminades: com a víctimes i com a dones, ja que, en moments de guerra, se solen incrementar les diferències de gènere (ja de per si bastant grans).
En les guerres africanes es veuen atrocitats en les dones. No m'extendré gaire, però només cal veure els milers de casos de violacions de mares i filles. El motiu? La dona representa el terreny de l'enemic.

En societats on l'ètnia passa a través de l'home, el fet que la dona tingui un fill d'una altre ètnia suposa una vergonya; i en moltes ocasions, representa el repudi del poble envers a la dona. Per haver-se "deixat contaminar". Això en moltes ocasions es transforma en una fractura de la unitat de la ètnia. I això és el que busca l'enemic. Destruïnt la dona, destrueix l'enemic.

Però, més enllà del que ja llegim a la premsa sobre els horrors de les guerres, també hi ha un altre paper que desenvolupa la dona. I és el seu pes en els processos de pau. En moltes ocasions, les dones són les primeres en arriscar-se i iniciar un diàleg entre comunitats dividides, com per exemple la Women’s Network-Angola o el cas de Burundi on les dones hutus i tutsis van participar en les negociacions de pau a Arusha (Tanzània).

Un dels majors èxits que els grups pacifistes de dones va ser al 31 d’octubre del 2000, quant el Consell de Seguretat va adoptar la Resolució 1325 que reconeix la vulnerabilitat de les dones en temps de guerra i la seva habilitat per contribuir en el manteniment i la promoció de la pau.

Tot i que la resolució ha servit per fer sentir les veus dels col·lectius de dones que reclamaven prendre part en les negociacions, no ha aconseguit eliminar les barreres polítiques, econòmiques i socials que dificulten la plena participació com a grup de pacificació o simplement, ciutadans.

Encara queda molt camí per recórrer, però el fet que el Consell de Seguretat reconegués l'status de les dones en els conflictes és un gran pas. Ha posat sobre la taula un debat.

Un bon exemple de la voluntat pacifica d'aquests col·lectius és el cas de Busoro (Burundi).Les dones hutus de Busoro estaven separades per les seves veïnes tutsis de Musanga només per una petita via i per un conflicte ètnic. Un dia, les dones de Musanga, fartes de tantes morts, van recol·lectar roba i aliments per les víctimes de Busoro. Després d’aquest gest, ambdós comunitats van anar cap a la oficina del govern local per demanar la fi de la matança. Les dones, hutus i tutsis, van estar picant de mans i cantant durant hores “Volem la pau! Volem la pau ara!” durant hores. La guerra va seguir, i ningú se les va escoltar, però alguna cosa va canviar entre aquests dos grups. De tot plegat en va sortir un grup pacifista local: Twishakira amahoro (volem la pau) que les dones d’aquests pobles treballen per mantenir-ho cohesionat.

Amb tot això no vull dir que els homes no siguin pacifistes, o que no hi hagi una participació activa en els conflictes per part de les dones, que n’hi ha, especialment al Congo. Però en aquest país, tot i tenir el nombre més elevat de dones-soldat, aquestes no arriben ni al 6% del total (i dintre del grup, segueixen actuant amb rols femenins: manutenció, infermeria, esclaves sexuals...).

imatge:

http://www.bureauafrique.nl

Sri Lanka i la guerrilla tamil

Des de ja fa anys, Sri Lanka està sotmesa en un conflicte intern entre el govern i la guerrilla de LTTE (Liberation Tigers of Tamil Eelam, més coneguts com els Tigres Tamils). Aquest grup, considerant per un gran nombre de països com a grup terrorista, demana la creació d'un estat tamil, al nord del país. Hem de tenir en compte que, a Sri Lanka, l'ètnia tamil només constitueix un 10% del total de la població, mentres que la població més nombrosa -els cingalesos- formen un gruix del 75% del total.

Fa uns dies, trobavem a la premsa una notícia que feia posar els pèls de punta: a la regió de Wanni, al nord del país, els conflictes oberts entre la guerrilla i el govern havien fet que al voltant de 150.000 persones quedessin atrapades enmig de la lluita armada, utilitzant-se com a escuts humans. No es tenen números concrets, però un càlcul estimat ens diu que sobre un centenar han perdut la vida i un gran nombre estan ferits. A tot això, s'hi ha de sumar la falta d'aliments, aigua i medicaments, que fan més urgent la intervenció, no sols per part del Govern sinó també d'altres organismes internacionals, com ara NU.

El govern busca acabar amb la guerrilla, sigui com sigui. Encara que el preu sigui la mort de civils. Asfixien la guerrilla en un petit territori, i dins d'ell, es lliuren les lluites. I mentres, la població es mor per ferides de bala, inanició o per malalties. I els que estan sans, es dediquen a cavar rases per protegir-se dels atacs dels dos bàndols.

Quin és el preu de la pau? No es poden assentar les bases d'una pau amb la responsabilitat de la mort de civils a les seves espatlles, i després de tants anys de lluita, queda clar que la guerrilla tamil no es rendirà. Per tant, el govern busca la seva total aniquilació. No sabem si s'aconseguirà, però el que està clar és que si el govern srilanquès segueix amb aquesta tàctica, tard o d'hora s'haurà d'enfrontar amb la societat civil del país i sent molt optimistes, amb la societat internacional (esperem amb totes les forces que això passi).

Per més informació, entreu aquí, on hi trobareu l'informe de Crisis Group sencer.

Comencem!

Bé doncs, acaba de néixer una idea que ja fa temps que li dono voltes.

Com bé podeu veure al meu perfil, sóc estudiant de Relacions Internacionals. I què vull dir amb això? Doncs que m'agrada i m'interessa el que passa en els altres països. No en sóc una experta, ni molt menys, però tenia ganes de crear algun lloc on poder explicar què passa pel món.

La meva intenció és crear una pàgina primer per aprendre, el buscar informació que m'ajudi a entendre les relacions entre els paísos, els conflictes i les situacions a nivell internacional, i després perquè sigui una eina de debat. Aquí també hi entraran els viatges i tot tipus d'experiencies personals (que hi tinguin relació, és clar). Accepto tot tipus de correccions i estic oberta a propostes.

Espero que el trobeu interessant, i que el disfruteu tant com jo. Hi ha moltes coses per perfilar, però espero que poc a poc això vagi prenent cos.

Una abraçada a tots!