Les dones i els conflictes africans

Els conflictes hi han estat sempre. Des de temps immemorials. Des d'aquí, el món occidental veiem els problemes africans en la distancia. El que ens ensenyen a les notícies és el poc que sabem. Veiem soldats, dones i nens fugint per la carretera, mentres a les vores del camí hi han cossos.

Tot això esgarrifa. Però també es cert, que si ens fixem bé, els principals actors dels conflictes són homes. D'uns anys ençà s'està reclamant una visió feminista del conflicte. Una lectura en femení; algunes autores afirmen que si fos per les dones, no hi hauria guerres. La veritat, no sé si el nivell de pacifisme va lligat al codi xx o xy, però si que és cert que sempre es parla d'homes. Ells agafen els rifles, ells firmen els tractats, els lluiten. Però ¿i elles? Elles, a part de victimes, també són actors. Volen prendre part de les decisions polítiques. I ara se les està començant a escoltar.

Per entendre les cruentes guerres africanes, primer s'ha d'entendre la societat africana. En aquest terme, hauré de generalitzar bastant. Perquè cada grup és diferent. Però hi ha trets comuns.

Les dones, en un conflicte queden doblement discriminades: com a víctimes i com a dones, ja que, en moments de guerra, se solen incrementar les diferències de gènere (ja de per si bastant grans).
En les guerres africanes es veuen atrocitats en les dones. No m'extendré gaire, però només cal veure els milers de casos de violacions de mares i filles. El motiu? La dona representa el terreny de l'enemic.

En societats on l'ètnia passa a través de l'home, el fet que la dona tingui un fill d'una altre ètnia suposa una vergonya; i en moltes ocasions, representa el repudi del poble envers a la dona. Per haver-se "deixat contaminar". Això en moltes ocasions es transforma en una fractura de la unitat de la ètnia. I això és el que busca l'enemic. Destruïnt la dona, destrueix l'enemic.

Però, més enllà del que ja llegim a la premsa sobre els horrors de les guerres, també hi ha un altre paper que desenvolupa la dona. I és el seu pes en els processos de pau. En moltes ocasions, les dones són les primeres en arriscar-se i iniciar un diàleg entre comunitats dividides, com per exemple la Women’s Network-Angola o el cas de Burundi on les dones hutus i tutsis van participar en les negociacions de pau a Arusha (Tanzània).

Un dels majors èxits que els grups pacifistes de dones va ser al 31 d’octubre del 2000, quant el Consell de Seguretat va adoptar la Resolució 1325 que reconeix la vulnerabilitat de les dones en temps de guerra i la seva habilitat per contribuir en el manteniment i la promoció de la pau.

Tot i que la resolució ha servit per fer sentir les veus dels col·lectius de dones que reclamaven prendre part en les negociacions, no ha aconseguit eliminar les barreres polítiques, econòmiques i socials que dificulten la plena participació com a grup de pacificació o simplement, ciutadans.

Encara queda molt camí per recórrer, però el fet que el Consell de Seguretat reconegués l'status de les dones en els conflictes és un gran pas. Ha posat sobre la taula un debat.

Un bon exemple de la voluntat pacifica d'aquests col·lectius és el cas de Busoro (Burundi).Les dones hutus de Busoro estaven separades per les seves veïnes tutsis de Musanga només per una petita via i per un conflicte ètnic. Un dia, les dones de Musanga, fartes de tantes morts, van recol·lectar roba i aliments per les víctimes de Busoro. Després d’aquest gest, ambdós comunitats van anar cap a la oficina del govern local per demanar la fi de la matança. Les dones, hutus i tutsis, van estar picant de mans i cantant durant hores “Volem la pau! Volem la pau ara!” durant hores. La guerra va seguir, i ningú se les va escoltar, però alguna cosa va canviar entre aquests dos grups. De tot plegat en va sortir un grup pacifista local: Twishakira amahoro (volem la pau) que les dones d’aquests pobles treballen per mantenir-ho cohesionat.

Amb tot això no vull dir que els homes no siguin pacifistes, o que no hi hagi una participació activa en els conflictes per part de les dones, que n’hi ha, especialment al Congo. Però en aquest país, tot i tenir el nombre més elevat de dones-soldat, aquestes no arriben ni al 6% del total (i dintre del grup, segueixen actuant amb rols femenins: manutenció, infermeria, esclaves sexuals...).

imatge:

http://www.bureauafrique.nl